Per molts anys KIKO!
"I don't know where the limit is but I know where it's not". Graaan cita del Graaaaan Josef Ajram que fins i tot porta tatuada al pit. Jo tampoc sé on és el limit però crec que avui he arribat molt aprop del límit del cansament.
Acabo d'acabar la Matagalls-Montserrat 2011, una travessera de muntanya de 84 km amb 6 km de desnivell que el Jordi i jo ens hem pres com una cursa d'ultrafons per complir una dedicatòria. Era la tercera vegada que feia la Matagalls-Montserrat però les condicions amb que he afrontat aquesta edició han sigut una mica "imprudents":
Per poder arribar a temps per la cursa, he hagut de fer una interminable combinació de vols des de San Francisco que m'ha suposat 2 nits sense poder dormir. El Jordi m'ha vingut a buscar directament a l'aeroport però tot i així, hem arribat a la sortida amb 3 hores de retard. Hem hagut de córrer gran part de la cursa sols fins a atrapar el grup i hem patit com mai en l'últim tram. El nivell d'esgotament ha sigut tant gran en la pujada al Monestir després de 80 km que hem estat molt i molt a punt d'abandonar. Però teníem una missió per complir i no podíem decebre a les nostres mares, tan la meva que ens veia des de Vic com la del Jordi que ens veia des del Cel. Va per vosaltres, noies!
En fi, tot això deu semblar massa èpic o exagerat, però vull deixar en el record d'aquest diari personal, el que he viscut avui amb el meu amic Jordi Pujol, un amic incondicional amb qui ja he viscut moltes aventures de muntanya i amb qui desitjo continuar vivint per molt de temps experiències extraordinàries com la d'avui. Gràcies per TOT, Jordi!
ps: aquí alguns talls de vídeo del nostre repte particular ;)
"Estimat diari": En aquests moments tinc la sort d'estar volant de Nova York a San Francisco. Dic "sort" perquè una tempesta ens ha deixat a tots 3 hores dins l'avió sense poder enlairar-nos i semblava que no ho podríem fer mai. De totes maneres, haig de reconèixer que m'hagués encantat quedar-me més temps a la ciutat allargant una mica aquesta setmana tant especial que he viscut.
No visitava Nova York des de la celebració del meu segon aniversari, certament una data especial que va suposar un fi de festa genial al viatge amb la Rose al Japó. Però en aquesta ocasió el viatge també ha sigut especial, sobretot perquè m'ha permès compartir amb els meus pares moments de complicitat que no havia compartit en tota la meva vida. Em sento feliç d'haver passat aquesta setmana amb ells, vivint una experiència fantàstica però sobretot convivint uns dies com no ho havíem fet mai. Al final ells han marxat cap a un costat (Barcelona) i jo cap a l'altre (San Francisco) però tinc la sensació que aquest cop no anem per camins tants divergents. En fi, que estic content de com ha anat tot plegat.
Per altra banda, i deixant el tema familiar abans de la llagrimeta, haig de dir que aquesta viatge m'ha fet reflexionar força sobre alguns aspectes del futur que ens espera a tots. Segurament, les llargues passejades amb els meus pares o les dues corregudes que he pogut fer pel Central Park (volta al llac obligada) m'han fet pensar més de lo habitual. I segurament, la influència d'IMAGINE, tant per la part del centre com per la placa del Lennon al Park, m'han fer arribar a la conclusió que aquest món que ve és un món de ciutats. Potser semblarà hippy el tema, però sense caure en anarquismes, crec realment que en un futur no massa llunyà ja no tindrà cap mena de sentit parlar de països. I afirmo això vivint precisament en una país on et trobes la bandera americana per tot arreu, però a mi em sembla que això de les nacionalitats deixarà de ser rellevant. I crec que factors tant diversos com el desencís amb els governants, la globalització comercial, l'increment de la mobilitat de la gent i fins i tot la increïble penetració de les xarxes socials (potser algun dia serem més de facebook o google+ que no pas d'Espanya o França) faran que vagi desapareixent ràpidament la rellevància de les fronteres geogràfiques.
En definitiva, que l'evolució de la societat ens ha de portar a un món sense nacionalitats. I això no vol dir que cadascú de nosaltres puguem gaudir i defensar la cultura que vulguem. De fet la cultura no té fronteres. Jo per exemple sento que la meva cultura és la catalana i en participo molt visquen als Estats Units. En aquest sentit, també crec que en un futur la tecnologia permetrà mantenir un element tant important de la nostra cultura com és la llengua catalana (d'això ja en parlaré ben aviat). O sigui que crec en un món sense fronteres en el que podré parlar català on vulgui i tothom m'entendrà :).
I en aquest món sense fronteres, crec que tindran molta importància les ciutats. De fet crec que ja estem en un món de ciutats. Aquesta setmana també he tingut el plaer de sopar a Nova York amb la Bibiana Ballbè, una persona que entén millor que ningú que aquest és un món de ciutats. Parlant amb la Bibiana m'he adonat que quan vas pel món, ja no vas dient de quin país ets sinó que dius de la ciutat d'on vens. I certament cada cop són més potents les marques com Barcelona, Madrid, Paris, Londres, San Francisco, Nova York, etc. que no pas els països. Jo per exemple sempre dic que soc de Barcelona quan em pregunten per la meva procedència (de fet és on estic empadronat) i llavors sovint acabo explicant que vaig néixer a Vic, que la meva cultura és la catalana, que tinc passaport Espanyol i aquestes coses, però sempre poso per davant Barcelona.
Bé, potser d'aquí a uns dies intento argumentar millor aquesta teoria. Tampoc és la meva intenció anar de filòsof o sociòleg. Però si que m'agradaria deixar per escrit en aquest diari personal (insisteixo molt en el caràcter personal d'aquest bloc) aquestes impressions que he tingut aquests darrers dies. A veure si en un futur puc revisar aquest post i contrastar si anava pel bon camí o no. En qualsevol cas, aquí queden, una mica desordenats, alguns pensaments d'aquest viatge.
I ara vaig a intentar dormir una mica en aquest vol de tornada a la ciutat de San Francisco. Espero que els meus pares arribin bé a la ciutat de Barcelona i que la Bibiana segueixi explorant la ciutat de Nova York. Deixo aquí un vídeo de les meves nebodes que estan en aquests moments a la ciutat de Los Ángeles. Bona nit i a somniar en un món millor.
Si l'any passat va ser "La tropa" qui em va visitar en un estiu inoblidable. aquest any ha sigut la "family" sencera qui ha aterrat a Califòrnia. A priori semblava complicat allotjat i moure un grup de 9 persones, però després de l'experiència amb els 12 Dreamers d'Imagine, ja ens hem convertit en uns experts en la matèria. En fi, hem passat una primera setmana entre Palo Alto i San Francisco, i llavors ja ens hem hem atrevit a recórrer els parcs naturals de la zona.
El tour escollit ha sigut canyero (més de 2.000 km de carretera i manta creuant fins a 3 estats) però hem pogut gaudir d'una gran diversitat de paisatges i aventures. Aquí deixo algunes imatges del viatge i també deixo una llista de moments inoblidables:
- La posta de sol des del Glacier Point de Yosemite
- Les sequoies del Mariposa Grove (una mica més altes que l'any passat)
- El passeig pels meadows de Tuolumne (trepitjant neu!)
- Les vistes des del Panum Crater (amb doble Supertramp)
- El capvespre entre les tufes del Mono Lake
- Les dunes del Death Valley (amb Supertramp a 49ºC)
- El hike pels cràters d'Ubehebe (amb remullada de peus al Scotish Castle)
- El vol amb helicòpter pel Grand Canyon del Colorado (simplement brutal)
- El fi de festa a Las Vegas (amb escapada nocturna al XS)
- La Paella a Palo Alto (i totes les estones de sobretaula)
Però lo millor de tot, ha sigut poder conviure per uns dies amb tota la família. No m'hagués pogut imaginar, quan vaig arribar a San Francisco per primera vegada, que algun dia estaríem tots aquí. Pare, Mare, Glòria, Pep, Clara, Maria i Pau: Gràcies per venir i fer-me sentir, ara si, com a casa. I gràcies Rose per compartir amb nosaltres aquests dies tant especials. Us estimo!
El millor del Nadal, sens dubte, és ajuntar-nos tots a casa d’en Quico i la Carme. És una llàstima que només sigui un cop a l’any, però és la il·lusió que ens empeny a retrobar-nos de nou l’any vinent. I com que el pròxim serà molt i molt especial, que no hi falti ningú!. Bon Nadal Família.
