« July 2011 | Main | September 2011 »
1. Andrés C Jarit. S'Estanyol, Mallorca.
2. Roberto Romero. Cerro Montserrate. Bogotá. Colombia.
3. Ignacio Izquierdo. Formentor, Mallorca
4. Silvia, Sílvia, Carmina & Elena. San Francisco
"Estimat diari": En aquests moments tinc la sort d'estar volant de Nova York a San Francisco. Dic "sort" perquè una tempesta ens ha deixat a tots 3 hores dins l'avió sense poder enlairar-nos i semblava que no ho podríem fer mai. De totes maneres, haig de reconèixer que m'hagués encantat quedar-me més temps a la ciutat allargant una mica aquesta setmana tant especial que he viscut.
No visitava Nova York des de la celebració del meu segon aniversari, certament una data especial que va suposar un fi de festa genial al viatge amb la Rose al Japó. Però en aquesta ocasió el viatge també ha sigut especial, sobretot perquè m'ha permès compartir amb els meus pares moments de complicitat que no havia compartit en tota la meva vida. Em sento feliç d'haver passat aquesta setmana amb ells, vivint una experiència fantàstica però sobretot convivint uns dies com no ho havíem fet mai. Al final ells han marxat cap a un costat (Barcelona) i jo cap a l'altre (San Francisco) però tinc la sensació que aquest cop no anem per camins tants divergents. En fi, que estic content de com ha anat tot plegat.
Per altra banda, i deixant el tema familiar abans de la llagrimeta, haig de dir que aquesta viatge m'ha fet reflexionar força sobre alguns aspectes del futur que ens espera a tots. Segurament, les llargues passejades amb els meus pares o les dues corregudes que he pogut fer pel Central Park (volta al llac obligada) m'han fet pensar més de lo habitual. I segurament, la influència d'IMAGINE, tant per la part del centre com per la placa del Lennon al Park, m'han fer arribar a la conclusió que aquest món que ve és un món de ciutats. Potser semblarà hippy el tema, però sense caure en anarquismes, crec realment que en un futur no massa llunyà ja no tindrà cap mena de sentit parlar de països. I afirmo això vivint precisament en una país on et trobes la bandera americana per tot arreu, però a mi em sembla que això de les nacionalitats deixarà de ser rellevant. I crec que factors tant diversos com el desencís amb els governants, la globalització comercial, l'increment de la mobilitat de la gent i fins i tot la increïble penetració de les xarxes socials (potser algun dia serem més de facebook o google+ que no pas d'Espanya o França) faran que vagi desapareixent ràpidament la rellevància de les fronteres geogràfiques.
En definitiva, que l'evolució de la societat ens ha de portar a un món sense nacionalitats. I això no vol dir que cadascú de nosaltres puguem gaudir i defensar la cultura que vulguem. De fet la cultura no té fronteres. Jo per exemple sento que la meva cultura és la catalana i en participo molt visquen als Estats Units. En aquest sentit, també crec que en un futur la tecnologia permetrà mantenir un element tant important de la nostra cultura com és la llengua catalana (d'això ja en parlaré ben aviat). O sigui que crec en un món sense fronteres en el que podré parlar català on vulgui i tothom m'entendrà :).
I en aquest món sense fronteres, crec que tindran molta importància les ciutats. De fet crec que ja estem en un món de ciutats. Aquesta setmana també he tingut el plaer de sopar a Nova York amb la Bibiana Ballbè, una persona que entén millor que ningú que aquest és un món de ciutats. Parlant amb la Bibiana m'he adonat que quan vas pel món, ja no vas dient de quin país ets sinó que dius de la ciutat d'on vens. I certament cada cop són més potents les marques com Barcelona, Madrid, Paris, Londres, San Francisco, Nova York, etc. que no pas els països. Jo per exemple sempre dic que soc de Barcelona quan em pregunten per la meva procedència (de fet és on estic empadronat) i llavors sovint acabo explicant que vaig néixer a Vic, que la meva cultura és la catalana, que tinc passaport Espanyol i aquestes coses, però sempre poso per davant Barcelona.
Bé, potser d'aquí a uns dies intento argumentar millor aquesta teoria. Tampoc és la meva intenció anar de filòsof o sociòleg. Però si que m'agradaria deixar per escrit en aquest diari personal (insisteixo molt en el caràcter personal d'aquest bloc) aquestes impressions que he tingut aquests darrers dies. A veure si en un futur puc revisar aquest post i contrastar si anava pel bon camí o no. En qualsevol cas, aquí queden, una mica desordenats, alguns pensaments d'aquest viatge.
I ara vaig a intentar dormir una mica en aquest vol de tornada a la ciutat de San Francisco. Espero que els meus pares arribin bé a la ciutat de Barcelona i que la Bibiana segueixi explorant la ciutat de Nova York. Deixo aquí un vídeo de les meves nebodes que estan en aquests moments a la ciutat de Los Ángeles. Bona nit i a somniar en un món millor.
Si l'any passat va ser "La tropa" qui em va visitar en un estiu inoblidable. aquest any ha sigut la "family" sencera qui ha aterrat a Califòrnia. A priori semblava complicat allotjat i moure un grup de 9 persones, però després de l'experiència amb els 12 Dreamers d'Imagine, ja ens hem convertit en uns experts en la matèria. En fi, hem passat una primera setmana entre Palo Alto i San Francisco, i llavors ja ens hem hem atrevit a recórrer els parcs naturals de la zona.
El tour escollit ha sigut canyero (més de 2.000 km de carretera i manta creuant fins a 3 estats) però hem pogut gaudir d'una gran diversitat de paisatges i aventures. Aquí deixo algunes imatges del viatge i també deixo una llista de moments inoblidables:
- La posta de sol des del Glacier Point de Yosemite
- Les sequoies del Mariposa Grove (una mica més altes que l'any passat)
- El passeig pels meadows de Tuolumne (trepitjant neu!)
- Les vistes des del Panum Crater (amb doble Supertramp)
- El capvespre entre les tufes del Mono Lake
- Les dunes del Death Valley (amb Supertramp a 49ºC)
- El hike pels cràters d'Ubehebe (amb remullada de peus al Scotish Castle)
- El vol amb helicòpter pel Grand Canyon del Colorado (simplement brutal)
- El fi de festa a Las Vegas (amb escapada nocturna al XS)
- La Paella a Palo Alto (i totes les estones de sobretaula)
Però lo millor de tot, ha sigut poder conviure per uns dies amb tota la família. No m'hagués pogut imaginar, quan vaig arribar a San Francisco per primera vegada, que algun dia estaríem tots aquí. Pare, Mare, Glòria, Pep, Clara, Maria i Pau: Gràcies per venir i fer-me sentir, ara si, com a casa. I gràcies Rose per compartir amb nosaltres aquests dies tant especials. Us estimo!
Son tantas y tan diversas las emociones que he sentido al terminar este maratón que no sé con cual de ellas me debo quedar para escribir algo en mi cuaderno de bitácora. Podría hablar de la decepción por no lograr el reto de bajar de las 3 horas (y además poner las excusas de los hills de San Francisco, del cansancio acumulado en Imagine, etc...) o podría hablar de la satisfacción de haber superado mi propia marca personal (3:07 en Barcelona) y haber llegado entre los 100 primeros de casi 6.000 participantes.
Pero este maratón no tiene nada que ver ni con marcas ni con posiciones. Este maratón es una historia muy personal de ilusiones, algo difícil de explicar y que tiene que ver mucho con Imagine. Para mi un maratón es un desafío que te hace sentir vivo durante los meses de entreno, un reto que te hace sufrir muchísimo durante la carrera y una recompensa infinita que recibes cuando consigues cruzar la meta. Creo que tanto los que corren maratones como los que han participado en Imagine (staff + dreamers), han sentido un poco lo mismo.
Hay que correr maratones y hay que marcarse retos en la vida. Desde aquí ánimo a todos a correr o a vivir persiguiendo un sueño. Seguramente al principio te sientes solo en tu propósito, pero si luchas con pasión, siempre encuentras quien te apoya. En mi caso particular, tuve la suerte de sentirme muy acompañado en este maratón: desde mi "trainer" Aitor que me dió un montón de consejos antes de salir (para él va la medalla) a Óscar que me esperó en la meta (nunca olvidaré ese abrazo). Y durante la carrera, me acompañó en todo momento la fuerza de los Dreamers que me prepararon una camiseta con sus manos pintadas en amarillo.
Para los Dreamers va este maratón. Se trata solo de una carrera pero es algo que quiero compartir con ellos. Ellos no me fallaron en Imagine y yo no podía fallarles en este pequeño reto. Va por vosotros Dreamers! Keep on Dreaming!
I just got back from the San Francisco International Airport. I had to say bye to the 12 dreamers of the first edition of IMAGINE. It was tough farewell, I cannot remember such a difficult ending since "verano azul" :D. However, this is not really a farewell, I know I'll get together again with these extraordinary people sometime soon.
One goal of IMAGINE was to change the dreamer's lives. I do not know if we have achieved this purpose, but of what I am sure is that the Dreamers have changed my life. Thank you Dreamers for all the lessons that you gave us.
See you very soon to continue together with our plan of finding ways to change the world.
Acabo de volver del San Francisco International Airport. Me acabo de despedir de los 12 dreamers de la primera edición de IMAGINE. Ha sido una despedida muy dura, no recordaba un final tan difícil desde "verano azul" :D. Pero se que esto no es en realidad una despedida, se que volveré a juntarme con estas personas extraordinarias.
Uno de los objetivos de IMAGINE era cambiar la vida de los dreamers. No sé si hemos logrado este propósito, pero de lo que estoy seguro es de que los dreamers han cambiado nuestras vidas. Gracias Dreamers por todas las lecciones que nos habéis dado.
Nos vemos muy pronto para continuar juntos con ese plan de cambiar el mundo.
