"I don't know where the limit is but I know where it's not". Graaan cita del Graaaaan Josef Ajram que fins i tot porta tatuada al pit. Jo tampoc sé on és el limit però crec que avui he arribat molt aprop del límit del cansament.
Acabo d'acabar la Matagalls-Montserrat 2011, una travessera de muntanya de 84 km amb 6 km de desnivell que el Jordi i jo ens hem pres com una cursa d'ultrafons per complir una dedicatòria. Era la tercera vegada que feia la Matagalls-Montserrat però les condicions amb que he afrontat aquesta edició han sigut una mica "imprudents":
Per poder arribar a temps per la cursa, he hagut de fer una interminable combinació de vols des de San Francisco que m'ha suposat 2 nits sense poder dormir. El Jordi m'ha vingut a buscar directament a l'aeroport però tot i així, hem arribat a la sortida amb 3 hores de retard. Hem hagut de córrer gran part de la cursa sols fins a atrapar el grup i hem patit com mai en l'últim tram. El nivell d'esgotament ha sigut tant gran en la pujada al Monestir després de 80 km que hem estat molt i molt a punt d'abandonar. Però teníem una missió per complir i no podíem decebre a les nostres mares, tan la meva que ens veia des de Vic com la del Jordi que ens veia des del Cel. Va per vosaltres, noies!
En fi, tot això deu semblar massa èpic o exagerat, però vull deixar en el record d'aquest diari personal, el que he viscut avui amb el meu amic Jordi Pujol, un amic incondicional amb qui ja he viscut moltes aventures de muntanya i amb qui desitjo continuar vivint per molt de temps experiències extraordinàries com la d'avui. Gràcies per TOT, Jordi!
ps: aquí alguns talls de vídeo del nostre repte particular ;)
